24 de septiembre de 2013

A RITME DE JAZZ I BLUES

Benvinguts a aquest nou espai que com el seu propi nom indica estarà dedicat al jazz i el blues, i dic estarà per que en la mida del possible intentarem que sigui una entrada constant, on tots plegats podrem recórrer l'enigmàtic i carismàtic món d'aquests estils de música i tot allò que comporta en si mateix de forma contínua.

Bé, i fetes les presentacions començarem amb una miqueta d'història, per arribar al punt on la música que s'escoltava als clubs i d'altres indrets s'anomenés jazz, i la consciència dels músics fos únicament la de tocar jazz; per aconseguir això cal enrederir-se fins al segle XVII, és en aquest segle on van arribar als Estats Units homes i dones procedents d'Àfrica que, com tothom sap, van ser utilitzats com a esclaus, per treballar als camps de cotó dels natius d'aquelles terres.

Aquesta gent de color van començar a incorporar a la seva dura jornada laboral petits salms, es podien escoltar d'una punta a l'altre del seu lloc de treball, aconseguint d'aquesta manera sentir-se més acompanyats i menys nostàlgics de la seva terra i els seus costums. Tampoc cal deixar de vanda que en aquests intercanvis de paraules s'amagaven moltes vegades codis secrets per poder expressar aspectes i opinions de la feina, els sentiments personals, els amos i en general, la situació en la qual és trovaben.

Passat el temps, la música va ser l'activitat preferida dels ja anomenats afroamericans, els quals van introduir els coneguts "espirituals negres" a la religió, i es que, tot el que feien aquesta gent, i incorporaven la música, el ritme i el vall típics de les seves arrels.

Arribat aquest punt, no va ser fins a finals del segle XIX principis del XX quan va començar l'emancipació d'alguns d'aquests esclaus i la música que van crear, el Blues, a partir d'aquests salms, dona peu a tots els derivats, ja evolucionats, d'aquests. El Gospel va ser un dels primers, el Ragtime, el Delta blues, el Piedmont blues, el Memphis blues , el Swing, el Bluegrass, el Boogie-woogie, el Jump blues, el Rhyhm and blues i el rock, entre d'altres que no deixaven de ser algun d'aquests estils adaptat a la zona on és tocava.
Ara parlem dels instruments. Com és d'imaginar, degut al poc poder adquisitiu d'aquests homes, per aconseguir alguna cosa amb què poder acompanyar les seves cançons van haver de buscar entre la brossa, que en aquells temps eren els instruments que els amos ja no volien, o d'altres que adquirien en tendes de segona mà; el fet es que qualsevol cosa els hi anava bé per fer allò que més els omplia l'ànima, que era la música. El banjo, la guitarra, la armónica, el baix o el contrabaix, el piano o l'orga Hammond i qualsevol invent que improvisés una bateria, entre d'altres. Eren uns quants d'aquests instruments que de forma espontània i natural feien servir per començar a donar forma a allò que ara anomenem blues.
I per acabar parlarem d'un dels músics de l'època, el sr. Buddy Guy.Nascut l'any 1936 a Luisiana, Estats Units, habitant de la pobresa de l'època, George Gay, que és així com realment es diu, se les va ingeniar de tal manera que per poder fer música en aquella època, va fabricar-se ell mateix un diddley bow(un rudimentari instrument original de l'Àfrica, d'aquest i d'altres instruments ja anirem parlant...) amb el qual va aprendre a tocar la guitarra. Va començar a tocar amb grups de la seva zona, amb una guitarra acústica que li van regalar(actualment relíquia en exposició) i el que més els hi agradava fer a aquesta gent era, no cal dir-ho, tocar blues i més concretament Chicago Blues, format d'estil del qual es diu que es el rei. L'esperit de músic apassionat fa que pels anys 50 agafi maleta i guitarra i vagi a Chicago a provar sort. Una mostra del talent d'aquest músic recau en el seu apressi cap al consagrat Muddy Waters el qual en veure en directe a Buddy el va convidar a col·laborar amb ell, evidentment Buddy Guy va acceptar. Un altre fet a destacar d'aquest home és la de ser el ganyador d'un certamen organitzat per guitarristes del West-Side l'any 1958 amb les cançons "First Time I Met The Blues" i "Broken Hearted Blues". Amb tot això es va convertir en font d'inspiració per altres grans músics que li van vindre darrere. Aleshores l'any 1991 amb el segell Silverstone Records i l'àlbum "Damn Right, I've Got The Blues" Buddy va guanyar un Grammy. Desprès d'això va anar saltant entre els diferents segells discogràfics, sempre amb la seva peculiar forma de tocar la guitarra i la seva veu inconfusible, en aquests segells va gravar àlbums molt importants com "Feels Like Rain", "Slipin' In", "Sweet Tea" entre d'altres. Amb tot això va compartir experiéncies i cançons amb músics com John Tilley, Raful Neal, Travis Tritt, Susan Tedeschi, Derek Trucks, el mismíssim Eric Clapton, Robert Randolph, entre d'altres.
Actualment a tornat a guanyar un Grammy amb l'àlbum "Living Proof" i al seu club de Chicago, sona la música blues més vistosa de la zona i on a vegades el mateix BG dona l'oportunitat de tocar al seu costat a noves promeses del blues.
Aquest tema es titula "Someone Is Slippin In", va ser gravat 1992 al festival de jazz de Montreux. Es podría dir que aquesta cançò és una mostra del talent i el carisme d'aquest home.
Si us ha agradat aquest tema i voleu endinsar-vos una mica més en el seu so i ambient no deixeu de escoltar temes com: "South Side Jam", "You Sure Can't Do", "Broken Hearted Blues".
I això es tot per avui, salud i molt de ritme!
 

1 comentario:

  1. Brutal aquest tema, blues en estat pur.
    Ja estem esperant la segona entrada, molt bona aquesta secció musical.

    ResponderEliminar

SARAU POÈTIC A L'ALTRE FESTIVAL