Kaka De Luxe va ser, cronològicament parlant, el primer grup que definirà alló que seria anomenat, ja iniciats els 80 la Movida Madrileña. De fet era un col.lectiu músico-literari que en paraules d'Olvido Gara (=Alaska) "podia haver sigut una editorial de llibres com un grup musical" i que també van publicar algun fanzine que venien al Rastro madrileny. Es notaven, pel so descoordinat i caòtic, que no eren professionals, peró van ser els primers en fixar-se en tot alló que passava a Londres (el punk i la new wave) i a Nova York (Ramones, Blondie, el CBGB's,etc.).El 1978 editen el seu únic minielapé i cinc anys després es publiquen totes les seves grabacions incloïnt les maquetes sota el nom de "Las Maquetas Perdidas".De Kaka De Luxe, excepte el cantant Miguel Campoamor i el bateria (de qui no em sé ara el nom), els demés triomfarien amb els seus respectius grups durant els anys 80:Olvido Gara i Carlos Berlanga a Alaska y Los Pegamoides i Alaska y Dinarama, Enrique Sierra com a guitarrista de Radio Futura (malaradament va morir el passat mes de febrer) i Fernado Márquez "El Zurdo" amb Paraíso i després amb La Mode. El video que posem aquí és d'una actuació de reunió del grup el 1983 al programa La Edad de Oro, del segon canal de TVE. Com que no he trobat imatges del grup tocant "Pero qué público más tonto tengo", he posat aquesta altra cançó, "Rosario toca el pito".
Aquest grup va sorgir després de la separació de Kaka De Luxe i només van publicar un single ("Para Ti / Estrella de la Radio" el 1980) i un extended play ("Makoki ep", el 1983). Carlos Berlanga (qui més tard seguiria amb Alaska als Pegamoides i a Dinarama) li va suggerir a Fernando Márquez "El Zurdo", fer una mena de grup musical per a les tendres ovelletes (=els nens petits), influenciat pel disc "Egyptian Reggae" de Jonathan Richman & the Modern Lovers. D'aquesta idea va sorgir Paraíso, format principalment per El Zurdo, Carlos Zancajo i Mario Gil. el 1980 graben el single, la cara A de la qual es convertirà en tot un himne de la Movida (la Revista Rockdelux la va votar el 1997 una de les 150 millors cançons del segle XX), però els concerts que organitzen són desastrosos a nivell de so com de l'organització mateixa, a part de que moltes vegades no arribaven a cobrar o cobraven poquíssim i fins i tot se'ls va considerar en aquell moment una banda antiquada, "hippy" (els van comparar amb Frank Zappa no se si en el bon sentit) i obsoleta. Márquez, Zancajo i Gil passen a formar un nou grup que seria La Mode, amb la que grabarien molt més material i amb el que aconseguirien la reputació comercial y artística que no van poder obtenir a Paraíso. el video que hem posat pertany a una actuació de La Mode al programa La Edad de Oro, el 1983, on Márquez canta aquesta mítica cançó.
Los Modelos van ser un grup madrileny sorgit durant els primers anys de la Movida a Madrid, cap al 1980.
De fet van ser un dels grups que van tocar a l'ara mític concert-homenatge a Canito (batería de Tos, mort en un accident de cotxe el dia d'Any Nou del 80 i que posteriorment passarien a dir-se Los Secretos) a la Escuela de Caminos de la capital, junt amb Alaska y Los Pegamoides, Nacha Pop, Mamá, Mermelada, etcètera. Se'ls va encasellar amb l'anomenat "pop babós", junt amb altres grups com Los Secretos, Nacha Pop o Mamá, degut a que practicaven un pop sentimental de temes mig-lents i melódics amb lletres que relataven enamoraments i posteriors desenganys amorosos de la juventut, per exemple. El 1981 graven el seu únic treball, un mini-elapé homònim que va trigar dos anys en veure la llum, quan la banda ja estava pràcticament finiquitada, amb cançons com "Noche de Luvia en Madrid" o "Tenemos que hablar otra vez". Afortunadament, el 2010 es va editar en cd "En Primer Plano", que completava totes les seves grabacions (el disc, maquetes i gravacions en viu).
Este viernes, y dentro de la programación de Phenomena en el cine Urgel, podremos asistir a la proyección de dos producciones del italiano Dino de Laurentiis de los años 80, una basada en un comic y otra basada en un clásico de la literatura pulp que también ha conocido versión en comic.
Flash Gordon
Probablemente el mayor fracaso comercial de la carrera de Dino de Laurentiis, quien conocedor de que George Lucas había intentado llevar el comic al cine antes de hacer Star wars, intentó aprovechar el éxito, pero fracasó estrepitosamente. Se ha dicho de todo sobre el filme, desde que es una horterada y una de las peores películas de la historia de la ciencia-ficción hasta que fue un filme anticipado a su tiempo. Para mí tiene más de lo primero que de lo segundo (aunque no lo pondría tampoco entre lo peor de la historia), y tiene un serio problema con su protagonista masculino, un tal Sam J. Jones que no daba la talla como actor y del que no se supo nunca más. Tampoco ayudó la dirección de un casi desconocido director británico como es Mike Hodges, que no pasa de la discreción. Pero queda la banda sonora de Queen y la poderosa presencia como villano del gran actor sueco Max von Sydow, aquí casi irreconocible como podéis observar en la foto. En papeles importantes también están la actriz italiana Ornella Mutti, el entonces desconocido y futuro agente Timothy Dalton y el actor que protagonizó El violinista en el tejado Topol. No soy especialmente fan del filme, pero actualmente está considerado un filme de culto entre algunos sectores cinéfilos.
Conan el bárbaro
De Laurentiis debió de aprender de los errores cometidos en el filme anterior, porque estuvo más fino y acertó en el cásting y en la elección del director. John Millius era por entonces un director y guionista de bastante prestigio (aunque con unas tendencias reaccionarias que se acentuarían en siguientes filmes), con dos filmes de culto como Dillinger y El viento y el león y como coguionista de Apocalypse now. Acertó al llevar al filme al terreno de lo mítico y de la más pura aventura, ayudado por otro guionista que acababa de ganar un Oscar por El expreso de medianoche y que estaba a punto de darse a conocer como director, Oliver Stone. Y acertó con encontrar al Conan perfecto, un culturista austriaco con poco currículum en el cine (solo le recuerdo antes un filme con Kirk Douglas, Cactus Jack y un telefilme sobre Jane Mansfield) y de limitados recursos interpretativos, pero de muy poderosa presencia, Arnold Schwarzenegger, perfecto para el personaje. El filme, rodado en parte en España (se distingue claramente la Ciudad Encantada de Cuenca) tuvo un gran éxito y empezó a lanzar la carrera del actor, quien acabó convirtiéndose en una estrella con Terminator. Y al filme le salieron imitadores por doquier, especialmente de la filmografía italiana, con experiencia en Hércules y Macistes (bastante más interesantes que las imitaciones de Conan de los 80) y que se lió a sacar imitaciones dirigidas por Antonio Margueritti (Anthony M. Dawson para los amigos) y otros expertos en subproductos. Por último, destacar dos cosas, la soberbia banda sonora del entonces poco conocido Basil Poledouris (sus coros de The riders of Doom son probablemente los mejores hechos para cine en la historia), y la presencia como Conan joven del actor español Jorge Sanz.
Os dejo con las bandas sonoras de Flash Gordon y Conan el bárbaro:
Glamour va ser sens dubte el grup neoromàntic espanyol (i crec que l 'únic) sorgit al mateix temps que aquest estil músico-estilístic va sorgir comtemporàniament a Gran Bretanya, amb grups com Japan, Ultravox, Duran Duran, Spandau Ballet o Visage. Formats a València, només van publicar dos àlbums: "Imágenes" (1981, del qual veiem aquest video del tema homónim i potser la seva cançó més recordada) y "Guarda Tus Lágrimas" (1982), dels quals tampoc s'han reeditat oficialment ni en cd. Peró tot i així val la pena buscar aquests dos vinils en alguna botiga de discos de segona mà o en alguna fira del disc de coleccionista. No són cap desperdici, tot el contrari. Desafortunadament la banda, per diferències personals i per altres projectes musicals i personals que tenien alguns membres, es van desfer cap el 1983.
Azul y Negro son un duo musical i un dels pioners i introdutors del techno pop a Espanya, coincidint amb el temps (primers anys 80) amb el synth-pop que llavors triomfava a les llistes de vendes britàniques (Human League, Depeche Mode, Soft Cell o Yazoo). Al gunes de les seves cançons més recordades són "Me estoy volviendo loco", "Con los dedos de una mano (No tengo tiempo)" o aquest "The Night (La Noche)" que curiosament va ser també un éxit internacional el 1982 a les pistes de ball de Londres o Nova York.
Actualment, Carlos García Vaso, un dels memebres fundadors del duo, segueix editant nous treballs discogràfics sota el nom d'Azul y Negro.
Alphaville (els madrilenys, no confondre's amb el grup alemany homónim que cantaven "Forever Young" o "Big in Japan") són un grup avui en dia desconegut dels que van sorgir a la capital durant els anys de la Movida, ja que avui en dia no s'ha editat res d'ells en cd de manera oficial (només es va publicar un cd recopilatori el 1997, que está completament descatalogat i només podem trobar un parell de cançons, una a cada un dels dos volums del quíntuple recopilatori "La Edad de Oro del Pop Español (Volums 1 i 2)". Entre 1982 i 1984, la banda liderada per José Luis Abel (definida com una mena de creuament entre la música fosca dels Joy Division filtrada per música de banda sonora de filmoteca) van publicar uns quants singles i maxisingles i un únic llarga durada "De Máscaras y Enigmas" publicat per Dro l'any 1983. El 1994 es van tornar a juntar per grabar "Catástrofes del Corazón" publicat per Lollipop i, on feien noves versions d'algunes cançons que havien grabat deu anys abans, entre elles aquest "De Máscaras y Enigmas". Una verdadera banda de culte o més aviat oculta.
