Como alternativa al cine, la misma tarde del viernes podremos ver el espectáculo Circo de los horrores, mezcla de circo, cabaret y espectáculo a medio camino entre lo terrorífico y lo humorístico, con maestros de ceremonias nosferatus, payasos asesinos, malabaristas con sierras eléctricas y contorsionistas niñas del exorcista, entre otros números.
Viernes, 13 de julio a las 19 horas
Lugar: Port Vell (Juan de Borbón)
Hora: 19 horas.
Precio: 14€ (entradas compradas ya, no puede ir más gente)
Demà dilluns 9 de juliol a les 11 h. dins el programa de ràdio Matí Positiu, a la secció de música del retrovisor, dedicarem la segona part de la història dels Toreros Muertos, el grup de pop que va liderar l'actor Pablo Carbonell durant els anys 80 i els principis dels 90, junt amb el gallec criat a Alemanya Federal Many Moure i l'argentí Guillermo Piccolini. Ens haviem quedat al 1986, quan triomfen amb el seu primer àlbum "30 años de éxitos". Un any després publiquen el segon disc "Los Toreros Muertos por Biafra" que ells van definir com a música frenopàtica i que es va transformar en una parodia dels festivals benèfics tipus Live Aid o colectius d'artistes com USA for Africa i tots aquells discos que tractaven de promoure ajudes humanitàries al Tercer Món. Aquest àlbum definitivament els posa al cim de la popularitat nacional amb cançons com "Manolito" o "On The Desk". També comencen a tenir èxit fent gires per Amèrica Llatina. El tercer álbum, "Mundo Caracol" surt el 1989, però entren dins uns terrenys musicals en principi molt relliscosos per al seu peculiar sentit de l'humor. Tres anys després fitxen per Pasión i graben el seu últim elapé "Los Toreros Muertos Cantan en Español", produït per Jo Dworniak (qui havia treballat amb Radio Futura i en aquell moment amb Kiko Veneno), qui intenta sense èxit que els Toreros Muertos sonesssin com un grup de pop més, pensant que eren un grup sobretot exitós en vendes i en popularitat, però el conjunt es separa poc temps després i Pablo Carbonell segueix amb la seva carrera professional com a actor, humorista, director de cine i com a un dels "homes de negre" del programa de Tele 5 "Caiga Quien Caiga", presentat per El Gran Wyoming.
"Manolito" ("Los Toreros Muertos Por Biafra", 1987)
"Soy Falangista" ("Mundo Caracol",1989)
"Tu Madre Tiene Bigote" ("Los Toreros Muertos Cantan En Español";1992)
Demà dilluns 2 de juliol a les 11 h. dins el programa Matí Positiu, a la secció de música reprendrem de nou la secció del retrovisor, on demà i el proper dilluns 9 de juliol ho dedicarem al grup Toreros Muertos, el grup de pop que va liderar l'actor Pablo Carbonell durant els anys 80 i els principis dels 90, junt amb el gallec criat a Alemanya Federal Many Moure i l'argentí Guillermo Piccolini. Definit com a un grup d'entreteniment i convertit en supervenedor amb cançons humorístiques i escatològiques com "Mi agüita amarilla".Els Toreros Muertos van pertànyer a la darrera onada de grups que practiquen una revitalització del pop pel pop, amb una vena de provocació traduïda del punk i adaptats a la vella tradició espanyola de la broma pesada. Després de que Pablo Carbonell formés un duo humorístic de pallassos amb Pedro Reyes va conèixer als altres dos músics allí a Madrid i van formar el grup possant-se de nom un de suficientment provocatiu per cridar l'atenció. Cançons com "Mi agüita amarilla" o "Yo no me llamo Javier" aviat es van cantar a cor a tots els seus concerts i els va facilitar la grabació del seu primer àlbum "30 años de éxitos" on també jugaven clarament a la contra de moltes institucions musicals.
Os Resentidos són potser el millor grup musical gallec de la història com a tal cantant en la seva llengua materna. Van ser formats cap al 1982 per Anton Reixa (qui és des de fa uns mesos el nou president de la SGAE substituÏnt a l'ex-Canarios Teddy Bautista). La seva música tot i ser mig surrealista i mig quotidianament galaic, barrejant gaites amb ritmes funky electrònics i hip hop, va influenciar posteriorment en gent com Fermín Muguruza (llavors a Kortatu) als 90 formant Negu Gorriak.Os Resentidos es van separar el 1994 i Anton Reixa, a més de grabar un parell d'àlbums en solitari també va publicar llibres i dirigir pel.lícules abans d'arribar a presidir l'SGAE. Enguany van celebrar el 30è anniversari d'Os Resentidos amb un concert antològic a A Corunha.
Jaime Urrutia (veu i guitarra), Ferni Presas (baix) i Edi Clavo (bateria), van formar aquest grup el 1981. Urrutia havia tocat breument a Ejecutivos Agresivos junt amb Poch (qui després formaria Derribos Arias) i Carlos Entrena (qui seria líder de Décima Víctima), grup influenciat per l'ska britànic la cançó dels quals "Mari Pili" va ser la cançó de l'estiu de 1980. Van prendre el nom de la películ.la "El Gabinet del Doctor Caligari", film expresionista alemany dels anys 20. Jaime, Ferni i Edi es coneixien de la universitat. Influenciats pels grups afterpunk sinistres anglesos (com Joy Division i The Cure), van debutar el 81 a Rock-Ola i es van presentar com a un grup feixista (Jaime lamenta molt aquesta patacada però només volien provocar a lo Sid Vicious).Al 82, junt amb un altre grup, Parálisis Permanente, van crear la primera discogràfica independent del país, 3 Cipreses, per a publicar un single conjunt.El 83 abandonen aquest sinistrisme post-bèlic dels seus inicis i mostrant la seva passió per la tauromàquia (el pare d'Urrutia era crític de toros) publiquen el seu primer llarga durada "Que Dios reparta suerte".El 84 editen aquest minielapé, "Cuatro Rosas",que es converteix en un gran èxit, ja que va ser el primer disc publicat per una discogràfica independent que aconsegueix el disc d'or per les seves vendes (més de mig milió de còpies). A partir d'aquí la seva carrera ascendiex cap a l'èxit disc rera disc i firmant per una multinacional, sobretot amb els àlbums "Al Calor del Amor en un Bar" (1985), "Camino Soria" (1987) o "Privado" (1989). El grup va publicar el seu últim disc "Que no pare la música" el 1999 i Jaime Urrutia decideix desfer el grup iniciant una exitosa carrera en solitari amb "Patente de Corso" (2002). Al novembre vam poder veure al festival In-Èdit 2011 el documental biògrafic sobre Urrutia "La Fuerza de la Costumbre" i vaig tenir la ocasió de donar-li la mà a Jaime (al seu costat estava Ariel Rot).
Los Nikis, tot i que van començar publicant aquest primer llarga durada just en els últims anys del període de La Movida madrilenya (aquell mateix any 85 va tancar el Rock-Ola, la sala de concerts que durant quatre anys va ser el "Temple de la Movida", i cap aquell any pràcticament tots aquests grups que havien sorgit i que existien encara acabarien firmant nous contractes amb companyies multinacionals, aconseguint alguns d'aquests un gran èxit a tota Espanya), ja portaven uns cinc anys actuant i grabant uns quants singles.
Partint del punk rock de Ramones (cançons accelerades de tres minuts de durada com a molt) però portant-lo al seu ambient social i real, van ser considerats precursors de l'etiqueta "piji-punk" o "punk per a pijos", etiqueta que també sel's va possar a un altre grup madrileny que també tot just debutava amb un llarga durada homònim, Hombres G. Prevaleixen molt en les seves lletres el seu sentit de l'humor socarró, gamberro i innocent en cançons com aquesta "El Imperio Contraataca" que ara seria molt idònia com a un càntic pels forofos de la selecció espanyola de futbol vigent campiona d'Europa i de la resta del món i que de moment per ara s'ha classificat a semifinals de l'Eurocopa 2012 a Polònia i Ucraïna. Veurem que passa dimecres contra els nostres veïns portuguesos.Els hi desitjo tota la sort del món.
.jpg)
